 |
|
|
|
|
|||
Lluís Permanyer |
Claret, Joan Neix a Barcelona l’any 1929. Forma part del grup “Cero Figura” participant a les exposicions que realitza el grup i a les publicacions que porta a terme en col•laboració amb la Sala Gaspar de Barcelona: “Homenatge informal a Velázquez”, “El objeto”, “Mural”, etc. A partir d’aquell moment ha realitzat nombroses exposicions. Problemes dels grups / Pintura i escriptura /
L’herència abstracta |
||||||
És evident que ara
la gent sent interès per tenir algun quadre, i això és
bo per a nosaltres, els pintors; malgrat que l’actitud del comprador
sigui una mica falsa.
|
|
Be, allò no va arribar a ser realment un grup. El grup es difícil a Barcelona; aquí tots som molt individualistes. I un grup quasi sempre acaba sent un grup fotogràfic. Es fa una foto i es dissol. No hi ha col•laboració.
|
|||||
| També ha d’influir el fet que aquí les institucions no són tan contràries a la cultura. L’origen dels grups normalment és resultat de la necessitat de fer un front comú; un front defensiu, com comentàvem l’altre dia quan ens referíem als grups valencians. És una unió que respon a un estat real d’indigència per part de les institucions, que no et responen. |
|
Sí, d’acord. Sempre hi ha un factor comú dominant a la formació d’un grup. Diferents senyors volen exposar i diuen: “Entre els tres podem pagar una galeria”. Això ho entenc i es lògic. Però en el moment que un d’aquests senyors poden resoldre el seu problema per separat, si no hi ha hagut un altre tipus d’unió, el grup es dissol. ¡Com a mínim que existeixi un respecte si vas a exposar amb altres artistes! Però el món de la pintura és terrible; tots es creuen que són millors que el veí. És terrible; però jo crec que és necessari. Quan estàs ficat en una cosa, difícilment veus el què fa el que està a l’altre costat. És a dir, un pintor és molt mal espectador d’un altre pintor. Hi ha excepcions. Però generalment és molt dolent. Per això no hi ha pitjor moment que preguntar a un pintor: “¿Tu què opines d’aquell altre pintor?”. I és que és molt difícil, honradament, parlar de la pintura d’un altre senyor. Jo sempre me n’adono d’això: Si estàs fent un tipus de pintura i et pregunten per un altre senyor que fa un altre tipus de pintura completament diferent és molt difícil de respondre. En el moment en el què tu has escollit un camí i vas per aquest camí, el què fan els demés ho mires. Però t’interessa poc. Perquè ja estàs compromès. És diferent de l’espectador, que poden agradar-li coses diferents.
|
|||||
¿Com va sorgir la idea de fer-li un homenatge a Velázquez? |
|
Va ser cosa d’un grup que va anar a la Biennal de Venècia. I del crític Santos Torroella. Aleshores van dir: “S’ha de fer alguna cosa, perquè això està molt mort, etc.”. El mateix de sempre. Tots els dies hi ha bones iniciatives, que després no s’arriben a desenvolupar per moltes raons, entre elles l’econòmica, que és la fonamental.
|
|||||
| ¿Quins problemes centrals et preocupen en realitzar la teva obra? |
|
El més important
de la meva pintura és el plantejament. Tècnicament no
ofereix molts problemes. Jo realitzo els quadres sense partir d’un
esquema bàsic. Els meus quadres es desenvolupen com una escriptura.
Vaig pintant i sobre la marxa corregeixo si es produeix alguna falta
d’equilibri. És important, perquè la primera part
del quadre em condiciona la segona. Produeixo en el quadre una espècie
de seqüència, un procés ….
|
|||||